TOTS SOM AFRONAUTES

   El 1964 Zàmbia va llançar el seu primer programa espacial. Volien ser els tercers en discòrdia en la renyida carrera entre els Estats Units i la Unió Soviètica, volien superar-los i, per això, enviarien dotze homes, deu gats i un rector evangelitzador a la lluna i després a mart. L'ambiciós projecte va ser liderat pel professor de secundària Edward Makuka qui no va tenir gaire sort: no va aconseguir el finançament necessari sol·licitat a la NASA i Martha, una de les astronautes de la missió, es va quedar embarassada.

    Els entrenaments consistien a rodar muntanya avall dins d'una bóta, fer voltes incansablement a un baobab, o gronxar-se'n per experimentar la sensació d'ingravidesa.

   Aquest és un somni utòpic, irrealitzable, per no dir grotesc. Però certament el somni de Makuka i els seus afronautes va ser això, UN SOMNI. I què és la vida si no un somni? Potser... un show?. I si aquest somni s'hagués fet realitat? Increïble?.

    Jo, Nicolás Vega, com a líder de la banda "MAKUKA & LOS AFRONAUTAS", em resulta complex transmetre sentiments en veure el meu somni complert. I tot gràcies a l'Associació del Cor Nacional dels Petits Cantors del Principat d'Andorra i especialment a Catherine Metayer, la fins ara directora. Ella va ser el nostre Makuka durant anys, fent-nos viure un somni de viatges i concerts arreu del món. Inoculant valors, disciplina, i passió per l'art de la MÚSICA. Sempre vaig pensar que aquelles vivències eren un somni que algun dia acabaria, però el meu Makuka, la meva Catherine,.. la nostra Catherine, em va fer creure:   creure en mi.

   Avui quan pujo a un escenari, en posar el meu primer i petit pas sobre les taules, com a un "Principet" a la lluna, milers d'aquelles vivències amb les seves imatges vertiginoses travessen l'espai infinit per impactar al meu cervell, amb els records de la gran família dels que un dia vam ser petits afronautes i companys de viatge: I és llavors quan em sento com un "Petit Príncep" a la lluna des d'on observo la meva segona mare; amb la sort d'haver complert aquest SOMNI, onejant la bandera que sempre hem representat, la de la humilitat, la de la il·lusió, la de l'AMOR per la MÚSICA: 

    "Ho hem aconseguit".

                 Gràcies, Catherine

 I tal com ens vas ensenyar: la vida, els somnis, i EL SHOW,... han de continuar.